jueves, 19 de mayo de 2016

SLAVOJ ŽIZEK : EL GOCE EN EL LIBERALISMO









Escrito por Luis Roca Jusmet

Žižek se pregunta donde esta el goce en el lberalismo. Si hay un mas allá del principio del placer entonces nos referimos al goce. Lo vio Freud y antes que el en cierta manera lo intuyo el propio Mill en su critica a Bentham. Para este ultimo el hombre busca el placer y huye del dolor. Mill ya señaló la complejidad de la satisfacción humana y carácter no cualitativo. Richard Rorty, al que podemos considerar una de las versiones más lúcidas del liberalismo contemporáneo recoge no solo la enseñanza de Mill sino también la de Foucault. Mill ya había apuntado que los humanos solo seguiríamos una moral ( el más allá de buscar el placer propio) si las acciones altruistas nos producen satisfacción. Podemos sentir insatisfacción por no seguir el principio dle placer pero satisfacción por seguir el deseo de virtud. Foucault llama a este principio que nos lleva a ocuparnos del otro reacción frente a lo insoportable. De aquí partirá la idea de Rorty de una ética de la solidaridad. Por otra parte está la dimensión ética propia que es la de la autocreación, la de crear un proyecto de vida singular. Justamente esta ética de solidaridad quiere decir el respeto a los proyectos de los otros. El marco político de este planteamiento ético es, por supuesto, el liberalismo social. Es decir una democracia liberal que combata la pobreza.
 Žižek problematiza este planteamiento desde otra tradición, que es la psicoanalítica. Freud plantea que hay un más allá del principio del placer y este más allá, para el filósofo esloveno es la pulsión, sobre todo la pulsión de muerte, y el goce. La puslión viene a ser el instinto descabezado, desarraigado que nos hace circular en torno a un goce que es un exceso, una tensión que limita con el dolor. Filosóficamente lo identifica con la negatividad de Schelling y Hegel. ¿ Donde está el goce en las propuestas liberales de Rorty ? En su ética de la autocreación no contempla ni la pulsión ni la roca del inconsciente.
En su ética de la solidaridad se olvida de la enseñanza freudiana del superyo, que es la parte oscura, irracional del ideal moral. Esta parte oscura  se alimenta de la energía de la pulsión y produce un goce. Contra más seguimos el superyo más culpables nos sentimos ( y hay un goce en la culpa) por sacrificar nuestro deseo. ¿ qué pasa con el superyo en esta ética racional de la solidaridad ? Esta es la pregunta.
 Finalmente tenemos la democracia liberal donde el sujeto está vacío. Es un sujeto de derechos sin atributos, universal.Para Lacan la patología de la democracia liberal es el nacionalismo, donde desplazamos el goce. Pero también, y ligado a lo anterior, la intolerancia frente al otro, frente al goce del otro. Aparece entonces el racismo cultural.
 En todo caso, y más allá de la manera como cada cual responga a estas cuestiones, Žižek nos da unos sugerentes materiales para pensar el liberalismo más interesante.

5 comentarios:

  1. El gaudi al liberalisme és el superjo, és l'imperatiu patern que ens pot manar ajuda al teu proïsme o guanya més diners, consumeix, consumeix l'altre o consumix-te tu mateix, L'Home seguint el gaudi del liberalisme ha esdevingut objecte, objecte de desig d'un Altre que es tendeix a ellminar i per això tan més perillós, perquè el buit de l'Altre provoca que els objectes esdevinguen eixe Altre, l'objecte és Déu, i nosaltres com a part de Déu som objectes aptes per al consum, dels altres i de nosaltres mateixos, ací tenim les operacions d'estètica, la venda de sang, la venda i tràfic d'organs, etcètera.
    No hi ha una altra eixida que tornar d'alguna manera l'Altre, però no l'Altre representat en el discurs de l'amo, i que per tant ens governa sinó el Gran Altre, una "¿superestructura?" diria Marx en qui posar el nostre eix de vida, sempre hi haurà qui traspassarà eixos límits, però ens cal identificar-nos contra algú, ja siga un dimoni o boc expiatori o un Déu per a, com a arquetip universal, passar el complex d'Èdip, que és la base de tota existència.
    La postulació de la no identificació contra ningú, contra cap dimoni o Déu ens farà afiançar-nos en la Nova Era de Déu, Crist i Dionís, tot i que sempre que es fa un projecte simbòlic, com la postulació de la no identificació hi ha qui trenca els límits i la baralla, fent etern el complex d'Èdip i necessari.

    Vicent

    ResponderEliminar
  2. Ací et deixe un article que vaig fer fa un any sobre el gaudi del liberalisme:

    DILLUNS, DE DESEMBRE 29, 2014
    No era això, objectes, no era això

    Cada vegada comprenc més Nietzsche i el seu amor a la vida, a l'Occident clàssic, salvant els conflictes, sempre inherents a l'ésser humà; però aquest ésser, que ha estat capaç de crear la xarxa d'Internet, no es podrà detenir davant d'ells, no.
    A l'Edat Mitjana era la teleologia, el “sentit”, si li podem anomenar així, va ser Déu, la Santedat, la Divinitat, tot lo món volia arribar al Cel, a la Bondat platònica, el pecat, l'únic pecat era inevitable, plantejar-ho, no podem plantejar-nos el sentit sense caure en l'infern contrari al que plantegem; per tant hi van haver, com en tota societat, espavilats i víctimes, és lògic, era lògic; arribem a la modernitat i, el sentit és la tècnica, la ciència, creiem que arribant a un món científic tot s'arreglarà, el nostre fal·lus va passar del Cel dels escolàstics a un món científic perfecte, però arribem a la contemporaneïtat i ix Gödel i tot el seu llegat, el sentit, gaudi, instint de mort, el superjo o imperatiu patern passa als sentiments amb el seu brutal mandat: Gaudix! Promocionat per un Occident que ja s'avorria de déus i de ciències, quan finalment la postmodernitat ens posa l'objecte a les mans, el penis a les mans, aquest abjecte objecte serà el nostre déu, l'objecte passa a ser déu i, l'imperatiu patern ens diu: Fruix-lo! Finalment, com una bombeta que se'ns il·lumina i ens fa encendre els pilots rojos arribem a auto-consumir-nos, amb operacions d'estètica, venda d'òrgans, fins i tot transplantaments, tan necessaris, però simptomàtics.
    Amb l'arribada de la globalització, amb el consegüent esgotament d'allò ignot ens adonem de que: No era això... I n'hi ha qui segueix rellegint Nietzsche i Freud per a fugir dels sentits, de la teleologia i repensar el nostre imperatiu patern o gaudi, que sempre estarà en crisi, una crisi inherent al seu si i al mateix Home, comencem a pensar-nos la Vida amb majúscules, però ja sense dir-ho, ja ho he dit, perdoneu; però la vida amb els seus imperatius paterns i els seus gaudis, desijos i amors, amb la seua espiritualitat i materialisme, però descarregant-la dels “sentits”, del seu “sentit”, que funciona com una bomba del gaudi, i per contra donant-li als filòsofs, cosa que encara trigarà en arribar, un bon lloc, als teòlegs i als polítics i científics, a tota la societat en llibertat, per a fer, com qui ho espera sense moure un dit, el pas, el llarg pas, la llarga transició on ningú no patisca, cap al món que, en crisi constant, ens farà i ens donarà l'estabilitat, un món científic, teològic, polític, democràtic, un món on tots els discursos tindran cabuda, perquè s'escoltaran les veus dels Hòmens, perquè tots hi parlarem, un món humà, massa humà, però possible.

    Vicent Adsuara i Rollan---Vicent Llémena i Jambet

    ResponderEliminar
  3. Luis, no me convencía Rorty, ya que su declamada “solidaridad” me resultaba impostada, sospechosa, una simple declaración de deseos, una propuesta casi teológica, con tufillo a “mandamiento”


    Encontré en el psicoanalista Enrique Carpintero una respuesta a esta inquietud. Afirma que “la unión entre los miembros del colectivo social no se asienta en la SOLIDARIDAD sino en DESEOS DE ILUSIÓN; y como decía Freud; “no es posible hacer el bien en nombre de la ilusión”

    Una forma de soslayar la ilusión reside en volcarse a la calle aunque cada grupo luche por intereses propios ya que en vez de encontrar la unidad en una ilusión utópica, la encuentran en un espacio común: la calle.

    Y refiriéndose a la realidad argentina señala que tantos los piquetes como los cacerolazos han transformado las subjetividades y creado “comunidad” y “solidaridad”

    En otro lugar señalaba que el odio aparece desde el inicio en la configuración del psiquismo, donde todo lo que no es “yo” es internalizado como enemigo y que el “Eros” que humaniza se construye siendo con el otro.

    Sin embargo resulta insuficiente la conducta ética y la responsabilidad emergente desde el reconocimiento del otro.
    Se impone que se exprese la potencia colectiva, que sobrepasa el concepto de individuo y de grupo para abordar los males sociales, construyendo un lugar y donde en la praxis pueda surgir la solidaridad.

    Cariños.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Me parece que lo que planteas es un planteamiento interesante y que filosoficamente es lo que defiende Spinoza, Foucualt y Deleuze.

      Eliminar
    2. No m'estranya que cert gall les tancara a totes en un galliner durant més d'una dècada, i és que tot es comprén amb l'edat, tot i no voler jo que això es repetisca, sent al pobre gall patir.

      Vicent

      Eliminar

Temas